1 Aleshores el rei s’estremí, va pujar dalt a la cambra del portal de la ciutat i va esclatar en plors. I caminava amunt i avall tot cridant: —Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom! Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, Absalom, fill meu!     2 Van comunicar a Joab que el rei plorava i es lamentava per Absalom. 3 Aquell dia, la victòria es va convertir en dol per a tot l’exèrcit, perquè s’havia escampat la notícia que el rei estava desconsolat per la mort del seu fill. 4 Els soldats, aquell dia, van entrar d’amagat a la ciutat, avergonyits com un exèrcit que ha fugit de la batalla.      5 El rei s’havia cobert la cara i cridava amb veu forta: —Fill meu, Absalom! Absalom, fill meu, fill meu!     6 Llavors Joab va entrar a la cambra i digué al rei: —Avui cobreixes de vergonya tots els teus soldats, que t’acaben de salvar la vida, tant a tu com als teus fills i filles, dones i concubines. 7 Estimes els qui t’odien i odies els qui t’estimen. Avui deixes ben clar que, per a tu, no hi ha ni generals ni soldats. Ara veig que si avui Absalom fos viu i tots nosaltres morts, tu ho trobaries bé. 8 Aixeca’t i surt a dir unes paraules sentides als teus combatents. Et juro pel Senyor que, si no ho fas, no n’hi haurà cap que passi aquesta nit amb tu! Aquesta fora la pitjor situació de totes les que has passat des de jove fins ara.     9 Llavors el rei es va alçar i anà a asseure’s al portal.  Entre els soldats va córrer la notícia: —El rei s’ha assegut al portal! I tots van acudir-hi. Retorn triomfal de David a Jerusalem  9 Els d’Israel, partidaris d’Absalom, havien fugit, cadascú a casa seva. 10 I, per totes les tribus d’Israel, la gent discutia dient: —El rei ens havia alliberat de les mans dels nostres enemics i ens havia salvat del poder dels filisteus,  i ara ha hagut de fugir del país per escapar-se d’Absalom. 11 Però Absalom, a qui havíem ungit perquè ens governés, ha mort en la batalla. Què espereu, doncs, a fer tornar el rei?     12 Per la seva banda, el rei David va enviar aquest missatge als sacerdots Sadoc i Abiatar: —Aneu a parlar amb els ancians de Judà i, de part meva, digueu-los: “¿Sereu vosaltres els darrers a fer tornar el rei a casa seva, quan els desigs de tot Israel ja han arribat a oïda d’ell? 13 Vosaltres sou els meus germans, vosaltres sou os dels meus ossos i carn de la meva carn.  ¿Sereu vosaltres els darrers a fer tornar el rei?” 14 Després digueu a Amassà: “¿No ets tu os dels meus ossos i carn de la meva carn? Que Déu em faci caure al damunt tota mena de mals si no et faig general en cap del meu exèrcit, en comptes de Joab.”      15 David va moure així el cor de tot Judà, com si fossin un sol home, i van invitar el rei a tornar, amb tots els seus partidaris.     16 Camí de tornada, el rei va arribar al Jordà. Els de Judà havien anat a Guilgal  a rebre el rei i ajudar-lo a travessar el riu. 17 Ximí,  fill de Guerà, el benjaminita de Bahurim,  va afanyar-se també a baixar amb els homes de Judà per rebre David. 18 L’acompanyaven mil benjaminites i Sibà,  l’administrador de la casa de Saül, amb els seus quinze fills i els seus vint mossos. Ells es van llançar dintre el Jordà davant el rei 19 per fer travessar l’embarcació que portava la família reial i per complir tot el que el rei manés. Així que el rei hagué passat el Jordà, Ximí, fill de Guerà, se li va tirar als peus 20 i li va dir: —Que el meu senyor no em tingui en compte la culpa i no es recordi del meu mal comportament el dia que el meu senyor, el rei, sortia de Jerusalem. Que el rei no em guardi rancor! 21 Aquest servent teu reconeix que va pecar, però per això avui he estat el primer de tota la casa de Josep  a venir a rebre el rei, el meu senyor.     22 Abisai, fill de Seruià, va intervenir-hi dient: —¿És aquesta una raó per a no matar Ximí, ell que va maleir l’ungit del Senyor?     23 Però David va respondre: —Deixeu-me estar,  vosaltres, família de Seruià! Per què us poseu avui a fer d’acusadors? ¿Es pot matar algú a Israel justament avui? ¿No sé de cert que avui jo soc rei d’Israel?     24 El rei va dir a Ximí: —No moriràs. I li ho va jurar.  David fa les paus amb Mefibóixet     25 També Mefibóixet,  net de Saül, havia baixat a rebre David. No s’havia rentat els peus, ni s’havia arreglat la barba, ni s’havia canviat de roba, des del dia que el rei havia sortit de Jerusalem fins ara, que hi retornava feliçment. 26 Quan va arribar allà on era el rei, aquest li digué: —Per què no vas venir amb mi, Mefibóixet?     27 Ell respongué: —Senyor meu i rei: el meu administrador em va enganyar. El teu servent li havia dit: “Ensella’m la somera, que hi muntaré i me n’aniré amb el rei”, perquè el teu servent és esguerrat. 28 Però ell em va calumniar davant el rei, el meu senyor. Tanmateix, el rei, el meu senyor, és com l’àngel de Déu.  Fes, doncs, com et sembli millor. 29 Tota la casa del meu pare, no érem més que reus de mort als ulls del meu senyor, el rei, i tanmateix tu em vas admetre a menjar a la teva taula. Quin dret tinc, doncs, a reclamar ara al rei?     30 El rei li va respondre: —No cal que en parlem més. Queda decidit: tu i Sibà us partireu les possessions.     31 Mefibóixet va dir al rei: —Que ell s’ho quedi tot! En tinc prou que el rei, el meu senyor, hagi tornat feliçment a casa seva. David recompensa Barzil·lai     32 Barzil·lai, el galaadita,  havia baixat de Roglim fins al Jordà per acomiadar-se del rei allà mateix. 33 Barzil·lai era molt vell: tenia vuitanta anys. Havia mantingut el rei quan va ser a Mahanaim, perquè era un home molt ric. 34 El rei va dir a Barzil·lai: —Passa també el riu amb mi, que ara, a les teves velleses, jo et mantindré a casa meva, a Jerusalem.     35 Barzil·lai va respondre al rei: —Quants anys de vida em queden, perquè pugi ara amb el rei a Jerusalem? 36 Tinc vuitanta anys i ja no puc distingir el bon gust del mal gust. El teu servent ja no assaboreix el que menja o el que beu, ni pot apreciar les veus dels cantors i de les cantores. Seria una càrrega inútil per al meu senyor, el rei. 37 El teu servent només volia acompanyar el rei a passar el Jordà. Quina recompensa m’ha de donar el rei? 38 Permet, doncs, que me’n torni i que mori a la meva ciutat, prop de la tomba del meu pare i de la meva mare. Aquí tens el meu fill Quimham: que vagi amb el rei, el meu senyor. Fes per ell el que et sembli millor.     39 El rei li va dir: —Sí, que vingui amb mi Quimham i faré per ell el que tu desitges. I sempre que em demanis res, t’ho concediré.     40 Tot l’exèrcit va passar el Jordà. També el va passar el rei. Després el rei va besar Barzil·lai i el va beneir, i ell se’n tornà a casa seva.     41 El rei va continuar cap a Guilgal,  amb Quimham al seu costat. Tota la gent de Judà, i la meitat dels d’Israel, havien acompanyat el rei en el pas del riu.  42 Llavors tots els homes d’Israel van presentar-se al rei per dir-li: —Com és que els nostres germans de Judà t’han acaparat per fer-te passar el Jordà a tu, la teva família i tots els homes que t’acompanyen?     43 Tots els homes de Judà van replicar als d’Israel: —És que el rei és parent nostre. No us indigneu, que ni hem menjat res que ens hagi donat el rei ni n’hem tret cap profit.     44 Els d’Israel van replicar als de Judà: —Nosaltres tenim deu vegades més de drets que vosaltres sobre el rei,  i fins i tot sobre David mateix: tenim més drets que vosaltres. Per què ens menyspreeu? ¿No vam ser els primers a parlar de fer tornar el rei? Les paraules de la gent de Judà havien estat encara més dures que les paraules de la gent d’Israel.