1 Senyor, tu ets el meu Déu. T’exalçaré i proclamaré el teu nom: has dut a terme plans admirables, ferms i segurs, decidits fa molt de temps. 2 De la gran ciutat, n’has fet un enderroc, de la muralla inexpugnable, una ruïna. La fortalesa estrangera ja no és ciutat, i mai més no serà reconstruïda. 3 Per això un poble fort reconeix la teva glòria, et tem la capital dels pobles tirans, 4 perquè has estat el refugi dels febles, el refugi dels pobres en l’infortuni, l’aixopluc en els aiguats, l’ombra enmig de la calor. La fúria dels tirans és com l’embat de la tempesta contra una muralla, 5 com l’ardor del sol contra una terra eixarreïda. Però tu ofegues l’avalot dels estrangers, com l’ombra d’un núvol ofega el sol ardent. Els cants triomfals dels tirans emmudiran. Un banquet per a tots els pobles 6 En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers oferirà a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins selectes: de plats gustosos i suculents, de vins selectes i clarificats. 7 Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; 8 engolirà per sempre la mort. El Senyor Déu eixugarà totes les llàgrimes i esborrarà arreu de la terra la humiliació del seu poble. El Senyor mateix ho afirma. 9 Aquell dia diran: «Aquí teniu el vostre Déu! Havíem posat en ell l’esperança i ens ha alliberat. És el Senyor, en qui teníem posada l’esperança! Alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat.» La fi de Moab 10 La mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya, però Moab serà trepitjat allà on és, com es trepitja la palla a la bassa del femer. 11 Allí mourà els braços com si volgués nedar, però el Senyor vinclarà la seva arrogància i l’esforç dels seus braços. 12 Abatrà els bastions inaccessibles de les teves muralles, Moab; els derrocarà, els farà caure a terra, a la pols.