1 Series com un foc que encén la garriga o que fa bullir l’aigua.  Així els teus enemics sabrien qui ets: al teu davant les nacions tremolarien,     2 quan fessis prodigis inesperats i terribles. Baixaries, i les muntanyes es fondrien davant teu.     3 Mai no s’ha sentit a dir; cap orella no ha sentit ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu, que afavorís així els qui confien en ell!      4 Però ara has colpit els qui amb goig obraven el bé i es recordaven dels teus camins. Tu t’has irritat i nosaltres ens hem desviat, per més que seguir-te era sempre la nostra salvació.     5 Tots som ara com gent impura, les nostres bones obres són com una roba tacada d’impureses. Ens hem marcit com la fulla caiguda i les nostres culpes se’ns emporten com el vent.     6 Ningú no invoca el teu nom ni es desvetlla per recórrer a tu. Ens amagues la teva mirada i permets que ens fonguem per les nostres culpes.      7 Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare.  Nosaltres som l’argila, i tu, el terrisser:  tots som obra de les teves mans.      8 No t’irritis, Senyor, fins a l’extrem, no et recordis per sempre de les nostres culpes. Mira’ns: tots nosaltres som el teu poble.     9 Les teves ciutats santes són un desert, Sió està despoblada, Jerusalem és una desolació.     10 El foc ha consumit el temple sant, la nostra glòria, on et lloaven els nostres pares. Allò que més estimàvem és ara una ruïna.      11 ¿Callaràs, Senyor, veient tot això? ¿Ens afligiràs en silenci, sense mida?